En la seva intervenció als Sopars del Fòrum Retrobament, el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, va oferir una de les reflexions més rellevants de la vetllada quan va afirmar que el 2017 Catalunya no estava preparada per proclamar la independència. Una afirmació serena, argumentada i carregada de conseqüències polítiques i personals, que va marcar un dels moments més intensos de la nit.
La xerrada de Josep Rull al Restaurant Passadís va recórrer diversos eixos —institucions, democràcia, ambició nacional— però va ser en la revisió dels fets de 2017 quan la sala va quedar en un silenci especialment atent. Sense estridències ni voluntat de reescriure el passat, el president del Parlament va formular una idea expressada amb claredat meridiana: a l’octubre de 2017, Catalunya no reunia les condicions necessàries per culminar amb èxit la proclamació de la independència.
No es tractava, segons va exposar, d’una renúncia a l’objectiu polític, sinó d’una constatació sobre la correlació de forces, la preparació estructural i la solidesa de les majories. Rull va situar el debat en termes de responsabilitat política. Proclamar un estat —va venir a dir— no és només un acte simbòlic o una declaració parlamentària; requereix estructures sòlides, reconeixement internacional, capacitat efectiva de govern i una base social prou àmplia i cohesionada per afrontar les més que possibles conseqüències.
La política com a responsabilitat
En la seva anàlisi, Rull no va defugir el cost que va tenir aquell moment. Va recordar que les decisions adoptades el 2017 van comportar conseqüències personals i col·lectives molt severes. En el seu cas, quatre anys de presó arran de la condemna per sedició, una experiència que va marcar profundament la seva trajectòria vital i política. Però la seva reflexió no es va centrar en el greuge personal, sinó en la necessitat d’assumir que els errors polítics tenen impactes reals sobre les persones.
Va insistir que l’autocrítica és un exercici de maduresa democràtica. Reconèixer que no s’estava prou preparat no implica deslegitimar el projecte, sinó analitzar amb rigor què va fallar i què cal reforçar si es presenta una nova oportunitat. Aquesta idea va articular bona part del seu discurs: la política no pot basar-se només en l’impuls o en la mobilització, sinó que ha de fonamentar-se en estratègia, planificació i solidesa institucional.
En aquest punt, la seva condició actual de president del Parlament va donar un pes especial a les paraules. Rull va parlar des de l’experiència acumulada, des del pas per l’executiu i des del retorn a la primera línia institucional després de l’indult. Va vincular el seu aprenentatge personal amb un aprenentatge col·lectiu que, segons ell, el país encara està assimilant.
Conseqüències i indults
La seva intervenció també va abordar les conseqüències judicials i polítiques derivades del 2017. Va recordar el període de presó preventiva, el judici i la condemna posterior, així com l’indult concedit l’any 2021 pel govern espanyol. Sense dramatismes, va descriure aquella etapa com un temps de resistència personal i de reflexió política.
El missatge que va transmetre no va ser el de la resignació, sinó el de la perseverança. Les idees —va defensar— no s’empresonen. Tanmateix, va matisar que la defensa d’un projecte polític també exigeix una lectura realista. La manca de preparació del 2017 va comportar un xoc amb l’Estat que el moviment independentista no estava en condicions de sostenir en tots els àmbits.
Aquest reconeixement va generar un dels moments més intensos de la vetllada. A la sala, formada per quaranta-tres assistents, es va percebre una escolta concentrada, conscient que no es tractava d’una revisió superficial, sinó d’una reflexió que interpel·lava directament el relat dels darrers anys.
Punt d’inflexió i futur
Rull va plantejar aquell octubre com un punt d’inflexió. No un final, sinó un moment de presa de consciència. Segons va exposar, qualsevol projecte nacional necessita tres pilars fonamentals: una majoria social sòlida i transversal, institucions preparades per assumir totes les competències d’un estat i una estratègia capaç de gestionar la resposta de l’entorn polític i internacional.
L’aprenentatge del 2017, tal com el va descriure, passa per reforçar aquests tres àmbits. L’ambició nacional, concepte central de la seva xerrada, no pot desvincular-se d’aquesta anàlisi. No és una consigna, sinó un horitzó que exigeix acumulació de forces, credibilitat i coherència.
En aquest sentit, va apel·lar a la responsabilitat compartida: partits polítics, institucions i societat civil. L’autocrítica, va insistir, és imprescindible si es vol avançar. Repetir errors per orgull o per inèrcia seria, al seu entendre, una irresponsabilitat.
La vetllada als Sopars del Fòrum Retrobament va permetre escoltar aquesta reflexió en un format pausat, allunyat del debat parlamentari o del titular ràpid. En aquell espai de conversa, la revisió del 2017 va adquirir matisos que sovint es perden en la confrontació pública.
El resultat va ser una exposició que combinava fermesa en les conviccions amb realisme estratègic. Un exercici d’anàlisi política que no eludia la complexitat i que situava l’aprenentatge com a condició indispensable per encarar el futur. En definitiva, una reflexió que va convidar els assistents no només a recordar el que va passar, sinó a preguntar-se com s’ha d’afrontar el que ha de venir.
