La gran revolució silenciosa del nostre temps
Durant la seva intervenció als Sopars del Fòrum Retrobament, el consultor i expert en cultura digital Genís Roca va insistir diverses vegades en una idea essencial: la intel·ligència artificial no és una moda passatgera ni una simple novetat tecnològica. És un canvi profund de paradigma que afectarà pràcticament tots els àmbits de la vida humana. Però per entendre cap a on ens porta aquesta tecnologia, potser primer cal entendre d’on ve.
La història de la intel·ligència artificial és molt més antiga del que sovint imaginem. Tot i que avui associem la IA a eines com ChatGPT, als assistents virtuals o als algoritmes de les xarxes socials, la idea de crear màquines capaces de pensar acompanya la humanitat des de fa segles. La diferència és que ara, per primera vegada, aquesta possibilitat ha deixat de ser literatura o ciència-ficció i ha començat a formar part de la quotidianitat.
Alan Turing i la pregunta impossible
Un dels grans noms fundacionals de la intel·ligència artificial és el matemàtic britànic Alan Turing. Durant la Segona Guerra Mundial va ser clau per desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma, però la seva aportació més revolucionària arribaria després.
L’any 1950, Turing va plantejar una pregunta aparentment senzilla: “Les màquines poden pensar?”. La qüestió obria un debat filosòfic, científic i tecnològic immens. Per intentar respondre-la, va proposar el conegut “Test de Turing”, una prova basada en la conversa: si un ésser humà no és capaç de distingir si parla amb una persona o amb una màquina, aleshores aquella màquina podria considerar-se intel·ligent.
Aquella idea, que en el seu moment semblava gairebé futurista, és avui més vigent que mai. Les eines actuals d’intel·ligència artificial conversacional funcionen precisament sobre aquest principi: generar respostes que semblin humanes.
Els primers somnis de les màquines intel·ligents
El terme “intel·ligència artificial” va aparèixer oficialment l’any 1956, durant una conferència celebrada al Dartmouth College, als Estats Units. Els científics que hi van participar estaven convençuts que en poques dècades les màquines serien capaces de resoldre problemes complexos, traduir llengües i fins i tot aprendre de manera autònoma.
L’optimisme era enorme. Durant els anys seixanta i setanta es van desenvolupar els primers programes capaços de jugar als escacs, resoldre operacions matemàtiques o interpretar ordres senzilles. Però la realitat tecnològica de l’època encara estava molt lluny de les expectatives. Els ordinadors eren lents, cars i amb una capacitat de processament molt limitada.
Aquesta distància entre promeses i resultats va provocar diversos períodes de decepció coneguts com els “hiverns de la IA”, etapes en què el finançament i l’interès per aquesta tecnologia van caure notablement.
L’arribada de les dades i Internet
El gran canvi va començar a produir-se a finals del segle XX amb dues revolucions simultànies: l’expansió d’Internet i l’augment exponencial de la capacitat informàtica.
De sobte, les màquines disposaven d’una quantitat immensa d’informació per aprendre. Milions de textos, fotografies, vídeos i dades començaven a circular per la xarxa global. És aquí on la reflexió de Genís Roca pren especial importància: Internet no només va connectar persones, sinó que també va crear la matèria primera imprescindible perquè la IA pogués evolucionar.
Els algoritmes ja no funcionaven únicament a partir de regles fixes programades per humans. Ara podien detectar patrons, establir relacions i aprendre a partir de l’experiència. Així van néixer sistemes capaços de reconèixer veu, interpretar imatges o recomanar continguts.
Un dels moments simbòlics d’aquesta evolució va arribar l’any 1997, quan el superordinador Deep Blue d’IBM va derrotar el campió mundial d’escacs Garry Kasparov. Era la primera vegada que una màquina superava clarament un humà en un terreny considerat tradicionalment reservat a la intel·ligència.
La revolució de l’aprenentatge automàtic
La gran explosió de la IA contemporània va arribar amb el desenvolupament del “machine learning” o aprenentatge automàtic. En lloc de programar instruccions concretes, els científics van començar a crear sistemes capaços d’aprendre sols a partir de grans quantitats de dades.
Aquesta tecnologia és la que avui fa possibles eines tan diverses com els traductors automàtics, els cotxes autònoms o els sistemes de reconeixement facial. Però també és la base dels grans models lingüístics actuals, entrenats amb quantitats gegantines de textos extrets d’Internet.
I aquí apareix una de les grans qüestions que Genís Roca va plantejar durant la seva conferència: si la IA aprèn de les dades disponibles, què passa amb les llengües i cultures que tenen poca presència digital?
La resposta és evident: corren el risc de quedar invisibilitzades. Per això Roca defensava la necessitat que el català, la seva literatura, la seva història i el seu coneixement tinguin presència activa a Internet. No es tracta només de preservar una llengua, sinó de garantir que també existeixi dins les tecnologies del futur.
ChatGPT i el nou escenari mundial
La irrupció pública d’eines com ChatGPT ha accelerat encara més el debat social sobre la intel·ligència artificial. Per primera vegada, milions de persones interactuen diàriament amb sistemes capaços d’escriure textos, resumir informació, generar imatges o mantenir converses complexes.
Aquest canvi està transformant professions, empreses, sistemes educatius i formes de treballar. Però també planteja preguntes profundes: qui controla aquestes tecnologies? Amb quines dades han estat entrenades? Quins valors transmeten? Poden substituir determinades feines? Quin paper hi tindran les llengües petites?
Durant la seva xerrada, Genís Roca insistia que la IA no és neutral. Darrere de cada sistema hi ha decisions econòmiques, culturals i polítiques. Les societats que siguin capaces de generar contingut propi i participar activament en aquest desenvolupament tindran més capacitat d’influència en el futur.
Una tecnologia que obliga a pensar
La història de la intel·ligència artificial és, en realitat, la història d’una gran pregunta humana: fins on pot arribar la tecnologia? Però també és la història d’una altra qüestió encara més important: quin ús volem fer-ne?
La IA pot ajudar a accelerar descobriments científics, millorar diagnòstics mèdics o facilitar l’accés al coneixement. Però també pot concentrar poder, multiplicar la desinformació o reduir la diversitat cultural si només aprèn dels continguts dominants.
Potser per això la conferència de Genís Roca va despertar tant interès entre els assistents dels Sopars del Fòrum. Perquè més enllà de les eines i les pantalles, el debat sobre la intel·ligència artificial és també un debat sobre el futur de la societat, de la cultura i fins i tot de la manera com entenem el coneixement humà.
I aquesta vegada, a diferència de moltes altres revolucions tecnològiques del passat, el futur ja ha començat.
