Quan arriba la tardor i les fulles comencen a caure, l’olor de castanyes torrades i moniatos al forn s’escampa pels carrers. I ara també, i cada cop més, les carbasses s’encenen en milers de racons. La Castanyada i el Halloween —o la ja popular Castaween— són el recordatori, cadascuna a la seva manera, que no hi ha millor forma de celebrar que fer-ho junts, compartint tradicions, històries i, per descomptat, un bon àpat, regat amb un bon vi i, per descomptat, amb els panellets i el moscatell a les postres.
De les ànimes al dolç record
La Castanyada és una d’aquelles celebracions que evoquen la memòria més dolça de la nostra cultura popular. Diuen que el seu origen es remunta a l’antic costum de vetllar els difunts durant la nit de Tots Sants, menjant castanyes, moniatos i panellets per combatre el fred i mantenir-se desperts. Era una festa senzilla, familiar i plena de simbolisme: la castanya com a símbol de la vida i la mort, i el panellet com a homenatge als avantpassats.
Amb el pas dels segles, aquell esperit de record i de recolliment s’ha anat transformant en una festa més social i gastronòmica, però sense perdre la seva essència: reunir-se a taula, riure, compartir i celebrar. A Tarragona, com a tantes altres ciutats, el so de les paperines cruixents i l’aroma dels forns que preparen panellets anuncien que la tardor, malgrat les temperatures primaverals, ha arribat per quedar-se.
L’altra cara de la festa: Halloween i la cultura compartida
Mentrestant, a pocs metres —i a moltes pantalles—, Halloween desplega el seu encant fosc i festiu. El que abans semblava una moda importada, avui és una tradició més, sobretot per als més joves, que troben en disfresses, llums taronges i històries de por una manera diferent de viure aquesta època.
I així, entre el fum de les castanyeres i els somriures pintats de vampir, ha nascut una nova paraula: Castaween. Una síntesi que ja no oposa, sinó que uneix. Dues formes de celebrar una mateixa cosa: la necessitat humana de trobar-se, de fer comunitat, d’explicar històries —a la vora del foc o sota una carbassa encesa.
I és que, al final, tant la Castanyada com el Halloween comparteixen un mateix escenari: la taula. És allà on la diversitat cultural es fon en converses, on el record dels qui ja no hi són conviu amb les rialles dels qui ens acompanyen.
Als Sopars del Fòrum Retrobament, aquesta mateixa filosofia és la que dona sentit a cada trobada: compartir idees, experiències i emocions al voltant d’un plat, com ho feien els nostres avantpassats. Potser no hi ha castanyes ni moniatos —encara que mai se sap—, però sí l’esperit de reunió i de diàleg que fa que cada sopar sigui una celebració en si mateixa.
El món canvia, les festes s’adapten, i nosaltres també. Potser ja no vetllem els difunts tota la nit, ni mengem castanyes al costat d’un foc de llenya, però seguim trobant motius per reunir-nos, per parlar i per mantenir viva la flama de la convivència.
La Castaween és, al capdavall, el reflex d’això mateix: una tradició que es transforma sense desaparèixer, una festa que uneix generacions i maneres de viure. I en cada trobada, sigui amb castanyes o amb carbasses, hi ha sempre el mateix desig: retrobar-nos al voltant d’una taula i continuar explicant històries.
Perquè les festes passen, però el que queda —com als Sopars del Fòrum— és el plaer de compartir.
