Com s’ha narrat el setge de Tarragona de 1811 i per què encara costa mirar-lo de cara
La invasió napoleònica i la Guerra de la Independència espanyola han estat àmpliament estudiades i explicades en manuals, cròniques i relats militars. Però a Tarragona, aquell episodi —el setge de 1811— continua sent una ferida incòmoda, sovint explicada de manera fragmentària o diluïda dins el relat general del conflicte. Els fets són clars, documentats i devastadors. El repte ha estat, durant dècades, com explicar-los i des d’on.
Entre el 5 de maig i el 29 de juny de 1811, Tarragona va viure un dels episodis més cruents de la seva història bimilenària. No només va ser una derrota militar, sinó una destrucció física i humana que va marcar la ciutat durant més de mig segle.
El setge de 1811: els fets, les dates, les xifres
En el context de la Guerra de la Independència espanyola (1808-1814), Tarragona ocupava una posició estratègica clau. Era l’única gran plaça forta catalana que encara resistia sota control espanyol i la base operativa de les forces que actuaven al sud i al centre del Principat. Aquesta situació la convertia en un objectiu prioritari per a l’exèrcit napoleònic.
El setge va començar formalment el 5 de maig de 1811, quan les tropes franceses, comandades pel general Louis Gabriel Suchet, van envoltar la ciutat. A l’interior, la defensa estava dirigida inicialment pel general Campoverde i, posteriorment, pel governador militar Juan Senén de Contreras. Les forces defensores comptaven amb uns 6.500 soldats, reforçats per milícies i recursos limitats, davant d’un exèrcit francès que superava els 21.000 efectius.
Durant 55 dies, Tarragona va resistir un bombardeig constant, amb assalts successius i un avanç metòdic de les trinxeres franceses cap a les muralles. El 29 de maig, la caiguda del Fortí de l’Oliva va marcar un punt d’inflexió: la defensa exterior s’ensorrava i la ciutat quedava cada cop més exposada.
El 28 de juny de 1811, després d’obrir una bretxa a la muralla de la part alta, les tropes franceses van llançar l’assalt definitiu. En poques hores, la superioritat militar de Suchet es va imposar. Tarragona va caure.
Les xifres són esfereïdores: es calcula que més de 10.000 persones van morir, entre militars i civils, i unes 9.000 van ser fetes presoneres. La ciutat, que a finals del segle XVIII tenia uns 8.900 habitants, va quedar pràcticament buida. Segons l’historiador Josep Fontana, després de la presa i fins a l’evacuació francesa només hi restaven unes 400 persones, majoritàriament vells, infants i persones amb discapacitats.
La violència explicada (i reconeguda) pels vencedors
Una de les particularitats del setge de Tarragona és que la brutalitat no només ha estat relatada per les víctimes, sinó també pels mateixos vencedors. El general Suchet va reconèixer en una comunicació enviada al ministre de la Guerra a París que l’assalt havia provocat una “horrible matança” i que el càstig havia de “ressonar per molt temps a Espanya”.
Els testimonis contemporanis parlen d’assassinats massius, violacions, saquejos i destruccions sistemàtiques. Més de 5.000 persones van ser assassinades dins la ciutat. A la catedral s’hi van refugiar més de 8.000 civils, molts dels quals van ser colpejats, saquejats o morts. Alguns van ser degollats als voltants del temple; d’altres, llençats pels finestrals del campanar. Episodis com el del forner Aley, cremat viu al seu propi forn, formen part d’un relat extrem que durant anys ha estat difícil d’integrar en una memòria pública serena.
Aquest grau de violència no va ser accidental. Tarragona havia de servir d’exemple intimidatori. La ciutat destruïda va ser mostrada a altres poblacions —com Reus— per escarmentar qualsevol temptació de resistència.
Silencis, memòria i una ciutat que va trigar a aixecar-se
Malgrat la magnitud dels fets, el relat del setge ha quedat sovint relegat a commemoracions puntuals o a l’àmbit acadèmic. El monument als Herois de 1808, obra de Julio Antonio, no es va convertir en espai central de record fins ben entrat el segle XX. I encara avui, molts dels defensors i civils morts reposen en foses comunes sense identificació, com a la capella de Santa Tecla la Vella.
La Tarragona que va sortir del setge era una ciutat devastada. Abans de retirar-se definitivament el 13 d’agost de 1813, les tropes franceses van efectuar un últim saqueig i van dinamitar edificis emblemàtics, com el Castell del Patriarca. Només la capella de Sant Magí es va salvar de la destrucció, en un fet que la tradició popular va considerar miraculós.
La recuperació va ser lenta. Tarragona va entrar en un llarg període de decadència del qual no es va començar a sortir fins a la dècada de 1870, quan va poder consolidar la seva capitalitat provincial davant l’empenta econòmica de Reus.
Explicar avui el setge de 1811 és, més enllà de relatar una batalla, assumir que la història de Tarragona també està feta de destrucció, silenci i supervivència. I que només mirant de cara aquests fets es pot entendre, del tot, la ciutat que som.
