Crònica del Sopar del Fòrum Retrobament amb Paco Tovar
Va ser una nit per recordar. Quaranta persones assegudes al voltant d’una taula llargament esperada, estrenant any, retrobant amics i recuperant ritmes, però sobretot, viatjant —sense moure’ns del Restaurant Passadís— fins a un dels episodis més brutals, decisius i dolorosos de la història de Tarragona: la guerra del Francès i la pràctica destrucció de la ciutat entre 1808 i 1811.
El convidat de la vetllada, l’historiador i guia Paco Tovar, es va col·locar aquesta vegada a l’altre costat del relat. Habitual dels Sopars del Fòrum com a comensal, va assumir amb passió i naturalitat el paper de ponent, oferint una conferència brillant, didàctica i plena de detalls històrics i humans que van sacsejar, sorprendre i emocionar a parts iguals.
Quan Tarragona va deixar de ser ciutat per ser ruïna
Paco va començar posant-nos en context. A finals de la primera dècada del segle XIX, Europa es removia sota l’ambició napoleònica. Les tropes franceses van avançar implacables cap al sud i Tarragona, estratègicament clau per controlar el Mediterrani i la comunicació amb València, es va convertir en objectiu militar prioritari.
La ciutat, explicava Tovar, va resistir tot el que va poder, però el setge del 1811 la va condemnar. Durant l’assalt final, Tarragona va ser devastada:
“La ciutat va quedar pràcticament esborrada del mapa. El que avui coneixem, en gran part, és una reconstrucció posterior.”
Amb un punt d’ironia que el caracteritza, Paco va insistir que tot això no se’ns explica prou, que massa sovint es passa de puntetes sobre la magnitud del desastre. Tarragona va deixar de ser ciutat per convertir-se en testimonial: cases destruïdes, carrers plens de runa i una població reduïda a “els que quedaven i els que no podien marxar”.
Cal Corderet i la innocència que paga un preu
Enmig del relat desolador, va emergir una història que va colpir tota la sala: la de cal Corderet. L’antic propietari de la botiga més antiga de Catalunya va resistir, defensant la seva família, tot el que va poder per, al final, sucumbir fins a ser massacrat.
Paco va narrar la història amb sensibilitat continguda, demostrant que aquests episodis, quan s’expliquen bé, es torna pell i memòria. Cap de les persones presents al sopar va quedar indiferent.
Aquest episodi exemplaritzava el que molts tarragonins van viure: innocents atrapats en un conflicte que mai no haurien imaginat, i una ciutat que oferia tot el que tenia per resistir, i encara així perdia.
Els veritables herois, sense nom i sense glòria
Cap moment del sopar va ser més commovedor que aquest: Tovar, amb veu ferma i mirada carregada de respecte, va conduir l’auditori fins a Santa Tecla la Vella, on descansen part dels defensors caiguts.
“Els nostres herois del 1808 i 1811 no tenen reconeixements, ni estàtues, ni plaques commemoratives. Són a una fosa comuna, sense nom, sense llosa, sense record visible.” Les paraules van caure com pedres.
En una ciutat plena de memòria monumental romana, Paco ens va fer mirar els absents, els invisibles, els morts sense làpida que van resistir per una Tarragona que no van arribar a veure reconstruïda. l el silenci posterior va dir més que qualsevol pregunta.
Tarragona i Reus: un conflicte que ve d’abans del mite
El torn de preguntes va obrir nous focus. Una intervenció va tocar un tema recurrent: la relació complicada amb Reus. Entre rialles i dades, Paco va aclarir una creença llargament estesa:
“El conflicte no neix d’aquell moment. És anterior. Però sí que és cert que els reusencs, obligats pels francesos, van haver de desfilar per una Tarragona devastada per avisar-los, com a advertiment del que també els podia passar a ells si no es portaven bé.”
La sala va esclatar en “oh” contingut. De la rivalitat festiva als fets històrics, el ponent va demostrar que la història sempre és matisada i mai anecdòtica.
Tarragona reneix de les cendres
La part central de la xerrada va ser, paradoxalment, el més esperançador. Perquè si alguna cosa va remarcar Paco —amb fermesa, emoció i orgull— és que: Tarragona és una ciutat que ha mort i ha ressuscitat més d’una vegada.
La reconstrucció després del setge va ser lenta, desigual, traumàtica fins i tot, però la ciutat va tornar a aixecar-se.
Catalogar carrers, recuperar cases, tornar a obrir espais públics, repoblar barris, reactivar el comerç: tot plegat va requerir energia, enginy i sobretot determinació col·lectiva.
Va ser aquest missatge —de resistència, de perseverança, de memòria— el que va fer d’aquesta conferència una lliçó molt més gran que una cronologia.
Un sopar que ressona més enllà de la taula
Després de la gairebé una hora de xerrada, els assistents al sopar van entrar en joc. Preguntes, reflexions, rialles i alguna incredulitat. El ponent va respondre amb serenor i passió, com si no portés anys desentrellant aquesta història a centenars de visitants.
I el final, com sempre, va ser una celebració: diploma d’agraïment, signatura al llibre d’honor, i una postal col·leccionable més —en aquest cas, dedicada als Despullats— afegint memòria tangible al relat compartit.
Quan la nit s’acabava, una sensació comuna recorria la sala: haver conegut millor la ciutat que trepitgem cada dia. Haver descobert el que no surt als carrers ni als llibres d’escola. Haver entès que Tarragona no només és pedra, mar i muralles, sinó també ferides, silencis i noms esborrats.
Perquè això és el que passa als Sopars del Fòrum Retrobament: quan compartim taula, compartim memòria. Quan escoltem la història, ens hi retrobem.
I quan marxem, algun tros de la ciutat i de la vetllada ens acompanya cap a casa.
